K7 OCAÑA

LLUÍS LLACH
UN COR A BARCELONA

Quan la plaça s’adorm,
tanca els seus ulls Barcelona
i a les ones deixa el port,
perquè hi posin missatges
de paratges d’altres mons,
sempre cara a Llevant,
on té amors que l’enyoren.

Quan la plaça té son,
queden només les faroles
que mandroses fan la llum
i vigilen pels pobres
que a deshores busquen l’or
que mai no han de trobar
si no hi deixen la vida...

La verge d’Ocaña que això sap,
de dalt la palmera on té l’altar,
al cel li reclama a tota veu:
i els lladres dels pobres on són?
on són els qui han robat a la misèria?
on dormen els qui han pres dels qui no tenen?
i qui els empaita?
i on s’amaguen?
Barcelona.

Si a la plaça hi fa bo,
seuen els lladres d’almoines
que s’enjoien amb el sol
i somnien les pompes
dels qui els roben tants tresors.
Si a la plaça hi fa bo,
calma el cor Barcelona...

La verge d’Ocaña que això sap,
de dalt la palmera on té l’altar,
al cel li reclama a tota veu:
i els lladres dels pobres on són?
on són els qui han robat a la misèria?
on dormen els qui han pres dels qui no tenen?
i qui els empaita?
i on s’amaguen?
Barcelona.

Letra y música: LLUÍS LLACH
Álbum: LLUÍS LLACH, "GEOGRAFIA" (1988)


CARLOS CANO Y MARÍA DOLORES PRADERA
ROMANCE A OCAÑA

Era Malvaloca,
loca de querer.
Cerveza la boca.
los ojos café.

Y qué bonita pintaba la ilusión.
Y qué bonita cantando en su balcón.

Regaba la rosa,
regaba el clavel.
Y, entre copla y copla,
soñaba con él.

Era alegría de las Ramblas, corazón.
Armaba el taco, era la revolución.

Virgen de peineta y de mantilla,
pluma de abanico, torbellino,
¡ay!, virgen como Carmen de Lirio.

¡Ay!, se fue, se fue vestida de día.
¡Ay!, se fue, se fue vestida de sol.
¡Ay!, se fue, las malas lenguas decían
que el fuego la prendería,
el fuego del corazón.

Feria en Cantillana,
cometa de fuego,
que en la primavera
subió para el cielo.

Un ángel malo le estará cantando a Dios
“Ojos verdes”, “María de la O”.

Fue libre en la duda,
libre en el te quiero,
libre libre,
libre como el viento.

Y pagó el precio de vivir,
y la alegría la pagó,
con la moneda amarga del limón.

¡Ay!, de quien no sienta la cabeza
y entre nubes de sueños se pierde.
Dios los salve de la clase media.

¡Ay!, se fue, se fue vestida de día.
¡Ay!, se fue, se fue vestida de sol.
¡Ay!, se fue, las malas lenguas decían
que el fuego la prendería,
el fuego del corazón.

(Dedicado a José Ocaña, torbellino andaluz en las Ramblas de Cataluña.)

Letra y música: CARLOS CANO
Álbum: CARLOS CANO, "CUADERNO DE COPLAS" (1985) Y MARÍA DOLORES PRADERA, "A CARLOS CANO" (2001)


PAU RIBA
LA MEVA PINTA

Tinc els ulls com els deserts
inundats per la sequia
són a mans de l'erosió
i ja no ploren ni somriuen

però jo sé de bo i del cert
que tant sols amb la carícia
de la deu del teu mirar
ja guaririen

sol venir amb el cor encès
tot aquell qui busca canya
enamorat com un nen
si avui et mima, ai, demà et mama

però si el llit del riu és sec
i la canya no s'hi cria
el gall d'indi enamorat
ja no t'estima

puntes i pintes n'hi ha ple
però hi ha puntes que no pinten
pintes que no apunten res
que no pentinen ni despentinen

però si els teus ulls, lloat el cel
inundaven ma sequia
vull que sols vegin de mi
la meva pinta
la meva pinta i la meva punta

fixa't com pinta, fixa't com pinta
la meva punta, la meva punta
punta de canya, punta de canya
que ja despunta

ai, com despunten, ai, com despunten
les bones pintes, les bones pintes
pinta d'Ocaña, pinta d'Ocaña
pintant Martirios

Letra y música: PAU RIBA
Álbum: PAU RIBA, "DISC DUR" (1993)