RETRATS DEL NATURAL (24)
PERE PEDRALS I PORTABELLA
Arxiver i col·leccionista
Art contra els silencis imposats
Homenatge: munta la Galeria Rosa del Vietnam i
mostra l'obra d'artistes dissidents
Moviment: vol valoritzar i recuperar la memòria
de l'activisme homosexual dins l'art
Durant la Guerra del Vietnam era
bastant habitual que els soldats americans violessin les dones
vietnamites. Per lluitar contra aquesta xacra, els mateixos oriünds
van crear un virus artificial que inoculaven ells mateixos a les
dones. Així, en produir-se el contacte sexual, els soldats quedaven
infectats d’una malaltia molt agressiva i dolorosa que provocava
que el gland se’ls partís per la meitat. L’efecte òptic era el
d’una rosa obrint-se. L’autodefensa desesperada esdevenia també
així un atac contundent. La Rosa del Vietnam, en van dir. Quan el
Pere Pedrals buscava nom per a la seva galeria d’art dedicada a
artistes catalans oblidats, soterrats sobre la pesant llosa del
temps, va pensar que Rosa del Vietnam seria una elecció d’allò
més oportuna.
Una bona manera de fer un paral·lelisme
amb la malaltia i pensar la galeria com un viver de virus, un focus
d’infecció positiva, una forma de resistència artística. Una
guerrilla, vaja: plantar-se al cor del barri del Raval i atacar amb
l’obra d’Ocaña i d’altres artistes dissidents tothom que
volgués ser infectat amb el sempre suggestiu virus de l’art. La
capritxosa semàntica etiquetaria el Pere d’ activista cultural,
però a ell no li agrada gaire aquesta nomenclatura. Prefereix
col·leccionista o arxiver. És llicenciat en traducció francesa,
italiana i àrab però confessa que no ha exercit gaire. Ha treballat
com a revisor de trens de nit en el trajecte entre Barcelona i
ciutats com París, Zuric i Milà.
De manera autodidacta comença a
interessar-se intensament per l’art i el seu cap hi va a parar
quasi sense adonar-se’n. El 2007 compra una obra de José Pérez
Ocaña, el mític artista andalús que va revolucionar la vida
cultural barcelonina dels anys setanta i principis dels vuitanta. Amb
intuïció més que no pas amb cap mena de certesa, comença a
interessar-se per la seva immensa figura, a investigar i a comprar
més obra seva. Aviat acumula un fons important i vol que pugui ser
accessible al públic. Munta la Galeria Rosa del Vietnam al Raval de
Barcelona, des d’on a més a més de poder mostrar l’obra d’Ocaña
es proposa una empresa més ambiciosa: recuperar l’art català
oblidat del tardofranquisme, la Transició i els inicis de la
democràcia. Aquell ingent corpus artístic parit durant uns anys
convulsos, de molta activitat i molta inquietud cultural, però en
massa casos silenciat per l’oficialisme i l’ortodòxia que
marquen els cànons del que es considera art i el que no, del que ha
de constar en catàlegs i exposicions i el que val més que no
transcendeixi gaire. Ja se sap, el famós “no fos cas que...”
Està molt interessat en la idea de la “normalització” que es va
dur a terme durant la dècada dels vuitanta i que va culminar amb els
Jocs Olímpics del 1992. Una calculada i necessària operació
d’actualització i recuperació dels valors socials i culturals
catalans maltractats sistemàticament durant les quatre dècades de
dictadura. Però que simultàniament també va comportar la
marginació d’uns valors i actituds més incòmodes, anormals i
dissidents. L’activisme homosexual dins l’art és un d’aquests
valors que pretén valoritzar, així com també recuperar la memòria
del moviment Act Up BCN, constituït el 1991 com a plataforma
d’activisme i conscienciació sobre la sida, en aquells anys una
amenaça descontrolada per tot el món.
Li agradaria posar-se en contacte amb
els membres d’una plataforma que va agafar com a model l’Act Up
dels Estats Units, que uns anys abans havia ocupat la Borsa de Nova
York, havia orquestrat sonores protestes contra les empreses
farmacèutiques que venien caríssims els medicaments i havia llançat
cendres contra la Casa Blanca. Mil maneres efectives de lluitar
contra una pandèmia que estava fent estralls. En el cas de l’Act
Up BCN, documentar les seves accions i donar fe del seu compromís
seria un bonic homenatge. La crisi iniciada l’any 2008 va ser un
impediment complicat de superar i va haver de tancar la galeria. Però
no va ser un motiu desencoratjador. Al contrari. El Pere es manté
actiu i en plena forma. Com a expert en la matèria i posseïdor d’un
valuós fons, va participar en l’exposició que fa uns anys la
Virreina va dedicar a Ocaña.
Un altaveu desbocat
Entre la vasta obra que conserva de
l’artista hi ha les seves famoses verges de paper maixé. I ara
estan a punt de viatjar fins al Brasil per ser exposades a la biennal
d’art de São Paulo. Dins el seu afany investigador i reivindicador
de rareses molt reivindicables (valgui la redundància), també
segueix el rastre de la Mostra d’Art Nou del 1974, per la qual la
marca de cotxes Seat va impulsar que un grup d’artistes catalans
del moment tunegés els seus vehicles, cadascun amb el seu particular
estil. Dissortadament, els cotxes no es conserven perquè les
autoritats del moment, amb la seva sensibilitat habitual, els van
desballestar. El Pere no es resigna a cap mena de silenci imposat. És
un altaveu desbocat i apassionat. Un entusiasta, vaja.
Publicación: ARA
Fecha: 17/08/2014
Página: 24
Autor: TONI VALL y (FOTO) RUTH MARIGOT
No hay comentarios:
Publicar un comentario